Cinema i Escultura: ” LA PASIÓN DE CAMILLE CLAUDEL”

Camille Claudel (Fère-en-Tardenois, Aisne, 1864 - Montdevergues, Vaucluse, 1943) fou una escultora francesa, germana del poeta, dramaturg i diplomàtic francès Paul Claudel i amant i col·laboradora d'Auguste Rodin.
Camille (Isabelle Adjani), la germana de l'escriptor Paul Claudel, va sentir des de petita una gran passió per l'art i especialment per l'escultura a què va dedicar gran part de la seva vida. L'escultor Auguste Rodin (Gérard Depardieu) va ser el seu mestre, i ella es va convertir en la seva musa. Entre tots dos va sorgir una tempestuosa relació amorosa plena de crisis i ruptures. L'escultora també va tenir una vida personal molt agitada: era una dona massa lliure i independent que no s'adaptava als costums i convencionalismes de la seva època. Al final de la seva vida, va viure com una captaire i va acabar sent internada en un psiquiàtric pels seus problemes mentals. (FILMAFFINITY)

Com pot Isabelle Adjani no acabar realment boja cada cop que interpreta un d'aquests papers? Un enigma fascinant. Tot a la pel·lícula és formalment perfecte: interpretacions, ambientació, narració... però tot queda en suspens, com a l'expectativa, cada vegada que aquesta dona fa el menor moviment, deixant la seva empremta en tot. La seva Camille Claudel té tal presència que absorbeix la vida del film, que s'extingeix amb ella.

Un drama sentimental poderós, que ens dóna una bella visió de l'amor ofuscat per la fascinació, i de com aquest es rebaixa davant la projecció creadora de l'artista; projecció i inquietud que no es poden frenar, si desviar, encara que sigui per a perdició del creador.

Se'ns parla de l'amor que és adoració; que cerca l'ideal de la perfecció i la complementarietat; que no és atracció, sinó enlluernament, i que com el foc, captiva, crema, i consumeix. Què atrau Rodin de Camille? Ell ja no esculpeix, dirigeix. Altres treballen per a ell, i ell només apunta i firma. Té un enfocament, però ha perdut el contacte amb la creació pura. Creu que pel camí al flamant èxit i al total reconeixement que gaudeix actualment, estancat i indolent, va perdre alguna cosa. Que va triar el camí de l'èxit i no el de la creació genuïna, i que ja no hi ha marxa enrere. Per això es dedica a desconjuntar models, en la creença que en la postura més incomoda i el moviment més forçat s'ha de trobar indiscutiblement la inspiració o el secret de l'art, el qual va tenir a la seva joventut tres pams de la cara, i que es va anar allunyant sense remei. "La inspiració no existeix". Però coneix Camille. “Què té ella que jo he perdut?”.

Una jove escultora, que en dies pèssims es cola a les obres de París per portar fang amb què crear les seves obres; que s'embruta, i que a la meitat de la seva feina sembla una dona donant a llum. Sent allò que amaga cada material, i sent la necessitat de dotar-lo de vida. Sap que més coneixements li donaran més possibilitat de donar curs al seu art, d'extreure vida a allò inert, i creu que aquests coneixements bé poden venir del mestre Rodin. Tots dos es troben i s'enamoren, creient que aprendran l'un de l'altre. Però no és així. Camille és la inspiració de Rodin, i aquest és l'ideal de Camille; totes dues coses inabastable per a tots dos. Poden posseir l'altre, crear un vincle emocional, i fins i tot dependència, però allò que realment van buscant a l'altre no el trobaran. El seu enllaç trava la visió creadora de tots dos, i més la d'ella. Rodin acaba explotant la vena creativa de Camille, projectant-la als seus treballs però sense imbuir- se'n. Quan Camille veu en aquesta situació un obstacle a la seva total expansivitat artística intenta reprendre el seu camí, reprendre la seva pròpia i personal creació, però la seva visió estarà entelada per la seva vida recent. El desengany s'aliarà a la recança per enterbolir la sensibilitat de Camille. Assetjada per la sensació d'haver-se perdut, s'anirà extraviant cada cop més en si mateixa i perdent el seny.

Les escenes dels artistes en comunió amb la matèria primera, projectant gairebé en trànsit allò que aquesta pot arribar a ser; inspirats per un grapat de fang o un tros de pedra, insuflant-los vida per imposició de mans perquè la pedra s'aixequi amb la forma que van fixar en ment... són totes boníssimes. I la recta final és d'una excelsa i macabra bellesa, amb una Adjani inquietant fent la impressió de ser realment un animal extraviat. Els diàlegs entre ella i Depardieu són magnífics, així com la manera de retratar la relació que Camille manté amb la família. (Irian hallstatt).